Nuevo mundo

Nuevo mundo és la nova peli de Emanuele Crialese, el director de Respiro. No està de més començar mencionant el director perquè m'ha deixat bastant impressionat. Sobretot perquè Respiro diguem que no em va agradar gaire: abusava de l'exotisme de Sicília i dels paisatges bonics per camuflar tots els seus defectes i el seu abús dels mites mediterranis (sol infinit, vida sense cronòmetre, dones temperamentals, salvatgisme relatiu que fa que els seus habitants semblin més animals que persones). El pitjor és que sembla que va donar el pego perquè a tothom li encanta aquella peli. Una mica com la russa El regreso, que es va estrenar al mateix temps i que em va semblar la seva germana bessona, igual de superficial i pretenciosa, però això ho deixem per un altre dia.

Bé, Nuevo mundo també parla de mites, però de mites relacionats amb el continent americà. Amb el canvi de segle, una família siciliana, rural i analfabeta decideix deixar-ho tot i marxar a viure al Nou Món, atrets per la promesa d'una terra de l'abundància, on les pastanagues són gegants, on existeixen rius de llet i quan plou cauen diners. Però quan arriben allà res serà exactament com havien imaginat. L'encert és tractar aquest tema a través d'un estil oníric i molt exagerat, gairebé caricaturesc, però també compensat amb molta poesia i subtilesa. Podria carregar, però està tot tan ben mesurat que funciona a la perfecció. No us dono molts detalls, crec que val la pena veure-la i deixar-se sorprendre per les imatges i per com aquesta tria d'estil, que podria ser molt arriscada, et va convencent a mesura que avança.

El resultat és una peli sobre les relacions entre Europa i els EUA, sobre la formació del "nou món" i sobre els diferents nivells i orígens de la gent que hi va arribar al mateix temps. També sobre els mites, sobre la barreja d'importància i inutilitat que han tingut, tenen i tindran. Potser sense voler-ho, aquest Crialese fa una peli molt vinculada a la tradició nord-americana, en el sentit que té molts nivells de lectura paral·lels i que conté moltes paràboles evitant passar-se de pedant i intel·lectual, una característica freqüent en l'art made in USA. No es pot dir que no sigui una peli pretenciosa, però ho és amb bon gust i en la bona mesura.

El millor: Les imatges del nou continent imaginades pels protagonistes i en general la barreja de realitat i somni. I el títol en anglès i francès, Golden Door (i el que significa). El pitjor: La meva estimada Charlotte Gainsbourg, que no acaba d'enganxar. Tot i que és un personatge difícil, no sé quina actriu hagués anat millor. Altres pelis del director: Respiro. T'agradarà si NO et va agradar: Respiro.

Virgen a los 40

La determinació del títol d'una pel·lícula és d'una importància cabdal. Però tan, tan cabdal que encara no entenc com alguns directors i/o distribuïdors nacionals no es prenen el seu temps per pensar-ho bé. En el cas que ens ocupa, "Virgen a los 40" (!!!), per una vegada (excepcionalment), no es tracta d'una pifiada del distribuïdor espanyol sinó de la traducció literal del títol original, “The 40 Year Old Virgin” (2005).

El protagonista és l’humorista Steve Carell, que per aquí encara no és gaire conegut i del que la majoria hem vist la meravellosa “Little Miss Sunshine”. En aquesta pel·lícula (que no pel·liculeta...) interpretava al segon major expert en Proust dels Estats Units i tiet de la petita gran protagonista. Allà el seu registre era sobri, sense estridències, però amb una gran presència, seriosa, sarcàstica, intel·ligent (i amb una gran carrera final, inoblidable...).

El meu darrer descobriment, una de les millors sèries que he vist mai, “The Office”, m’ha fet redescobrir Carell (de la que també és productor). Allà interpreta el director del departament d’una empresa dedicada a la venta de paper. I aquest cop el seu registre és molt diferent. Es tracta d’una sèrie que originalmen anglesa i que presenta les situacions quotidianes (i no tant quotidianes) que es donen en una oficina. L’humor és negre i surrealista, els personatges extrems i molt autèntics, i la interpretació dels actors impressionant. Però bé, ja farem un especial dedicat a “The Office” a a(pal)abrando. Ara centrem-nos en Steve Carell (que també tindrà el seu especial) que interpreta un cap que vol ser divertit, que es pensa que ho és, que creu que cau bé als seus subordinats, que es pensa que té uns valors i uns principis ferms, i que en realitat, la paraula que millor el defineix és: patetisme. El cas és que, tornant al registre, aquest cop Carrell interpreta un personatge cridaner, “bromista”, que no para de fer imitacions i bromes estúpides, istriònic (tot i tenir moments – poquíssims - de certa sobrietat). Res a veure amb la solemnitat del Frank de “Little Miss Sunshine”.

“Virgen a los 40” és una pel·licula que com he dit al començament provoca un rebuig inicial pel títol. Com poden posar un títol que remet tant a “Dos colgaos muy fumaos” o “La vecina de al lado”? Mai, i dic mai, m’hagués apropat a una pel·lícula amb un títol tan horrorós com “Virgen a los 40” si no fos perquè el seu protagonista era Steve Carell. I ara s’enten (suposo) la meva llarga introducció dedicada a l’actor (que ja no és introducció sino desenvolupament...bé, no m’enrollo més).

En aquest cas també és coguionista. La pel·lícula (òbviament) explica la història d’Andy (Carell) que arribat als 40 encara no ha tingut cap experiència sexual. És una comèdia intel·ligent, amb bons diàlegs i situacions molt divertides i un final hilarant. Únic punt negatiu: li sobren uns 20 minutets). Un alicient a afegir és la protagonista femenina, la genial Catherine Keener que sempre il·lumina la pantalla amb el seu somriure tan generós i per la seva trajectòria dintre del cinema (diguem) no gaire comercial, afegeix valor a les pelis on apareix. Veient la pel·lícula vaig tenir sospites de connexions amb “The Office” per l’estil del diàleg, de les interpretacions, de l’aparició d’algun actor (com Mindy Kaling) (i fins i tot d’algunes de les situacions que es donen en l’àmbit laboral, que en aquest cas és una botiga d’electrodomèstics en un centre comercial).

Així doncs, a passar-ho bé, que riure és molt saludable!

El millor: indubtablement Steve Carell El pitjor: una certa reiteració durant la part mitja de la pel·lícula Altres pelis del director: és guionita de “Dick y Jane” que no està del tot malament per riure un diumenge per la tarda T’agradarà si t’agrada: evidentment, “The Office”