Premios Goya

Este domingo, como cada año, me apoltronaré en el sofá y disfrutaré de la ceremonia de los Goya. Soy fan! Me gusta ver nuestra alfombra roja, cañí y glamurosa a la vez, nuestras estrellas autóctonas y ver cómo llevan lo de los discursos y agradecimientos. Este año repite Corbacho como presentador y coguionista, lo cual es una cierta garantía de que aburrirnos no nos aburriremos (además se transmite con treinta minutos de diferencia, lo que resultó ser un acierto el año pasado). Está claro que como siempre, los premios estarán mal repartidos y se concentrarán la mayor parte de los premios en "El Orfanato" y poco más. Pero será divertido igualmente.

Aquí van los nominados, hacemos una quiniela?

Mejor película

* El orfanato, de Juan Antonio Bayona
* La soledad, de Jaime Rosales
* Las 13 rosas, de Emilio Martínez-Lázaro
* Siete mesas (de billar francés), de Gracia Querejeta

Mejor dirección

* Icíar Bollaín, por Mataharis
* Emilio Martínez-Lázaro, por Las 13 rosas
* Gracia Querejeta, por Siete mesas (de billar francés)
* Jaime Rosales, por La soledad

Mejor dirección novel

* Juan Antonio Bayona, por El orfanato
* Tom Fernández, por La Torre de Suso
* David & Tristán Ulloa, por Pudor
* Félix Viscarret, por Bajo las estrellas

Mejor dirección de producción

* Juan Carmona & Salvador Gómez Cuenca, por Luz de domingo
* Martín Cabañas, por Las 13 rosas
* Teresa Cepeda, por Oviedo express
* Sandra Hermida, por El orfanato

Mejor dirección artística

* Wolfgang Burmann, por Oviedo express
* Edou Hydallgo, por Las 13 rosas
* Gil Parrondo, por Luz de domingo
* Josep Rosell, por El orfanato

Mejor guión original

* Icíar Bollaín & Tatiana Rodríguez, por Mataharis
* Ignacio Martínez de Pisón, por Las 13 rosas
* Gonzalo Suárez, por Oviedo express
* Gracia Querejeta & David Planell, por Siete mesas (de billar francés)
* Sergio G. Sánchez, por El orfanato

Mejor guión adaptado

* Ventura Pons, por Barcelona (un mapa)
* Laura Santullo, por La zona
* Félix Viscarret, por Bajo las estrellas
* Tristán Ulloa, por Pudor
* Imanol Uribe, por La carta esférica

Mejor interpretación masculina

* Alfredo Landa, por Luz de domingo
* Álvaro de Luna, por El prado de las estrellas
* Alberto San Juan, por Bajo las estrellas
* Tristán Ulloa, por Mataharis

Mejor interpretación masculina de reparto

* Raúl Arévalo, por Siete mesas (de billar francés)
* José Manuel Cervino, por Las 13 rosas
* Julián Villagrán, por Bajo las estrellas
* Emilio Gutiérrez Cava, por La Torre de Suso
* Carlos Larrañaga, por Luz de domingo

Mejor actor revelación

* Óscar Abad, por El prado de las estrellas
* Gonzalo de Castro, por La Torre de Suso
* Roger Princep, por El orfanato
* José Luis Torrijo, por La soledad

Mejor interpretación femenina protagonista

* Blanca Portillo, por Siete mesas (de billar francés)
* Belén Rueda, por El orfanato
* Emma Suárez, por Bajo las estrellas
* Maribel Verdú, por Siete mesas (de billar francés)

Mejor interpretación femenina de reparto

* Amparo Baró, por Siete mesas (de billar francés)
* Geraldine Chaplin, por El orfanato
* Nuria González, por Mataharis
* Maria Vázquez, por Mataharis

Mejor actriz revelación

* Gala Évora, por Lola, la película
* Bárbara Goenaga, por Oviedo express
* Nadia de Santiago, por Las 13 rosas
* Manuela Velasco, por [.REC]

Mejor diseño de vestuario

* Sonia Grande, por Lola, la película
* Lena Mossum, por Las 13 rosas
* Lourdes de Orduña, por Luz de domingo
* María Reyes, por El orfanato

Mejor fotografía

* José Luis Alcaine, por Las 13 rosas
* Álvaro Gutiérrez, por Bajo las estrellas
* Ángel Iguacel, por Siete mesas (de billar francés)
* Carlos Suárez, por Oviedo express

Mejor sonido

* Carlos Bonmati, Alfonso Pino & Carlos Faruolo, por Las 13 rosas
* Licio Marcos de Oliveira & Bernat Aragonés, por Tuya siempre
* Iván Martín, José Antonio Bermúdez & Leopoldo Aledo, por Siete mesas (de billar francés)
* Xavi Mas, Marc Orts & Oriol Tarragó, por El orfanato

Mejor música original

* Roque Baños, por Las 13 rosas
* Carles Cases, por Oviedo express
* Mikel Salas, por Bajo las estrellas
* Fernando Velázquez, por El orfanato

Mejor canción original

* Fado da saudade, de Fernando Pinto Do Amaral & Carlos Do Carmo, por Fados
* Circus Honey Blues, de Víctor Reyes & Rodrigo Cortés, por Concursante
* La vida secreta de las pequeñas cosas, de David Broza & Jorge Drexler, por Cándida
* Pequeño paria, de Daniel Melingo, por El niño de barro

Mejor maquillaje y/o peluquería

* Lourdes Briones & Fermín Galán, por Oviedo express
* Lola López & Itziar Arrieta, por El orfanato
* Mariló Osuna, Almudena Fonseca & José Juez, por Las 13 rosas
* José Quetglas & Blanca Sánchez, por El corazón de la tierra

Mejores efectos especiales

* Reyes Abades & Álex G. Ortoll, por El corazón de la tierra
* David Ambid, Enric Masip & Álex Villagrasa, por [.REC]
* Pau Costa, Raúl Ramanillos & Carlos Lozano, por Las 13 rosas
* David Martí, Montse Ribé, Pau Costa, Enric Masip, Lluis Castells & Jordi San Agustín, por El orfanato

Mejor montaje

* David Gallart, por [.REC]
* Fernando Pardo, por Las 13 rosas
* Elena Ruiz, por El orfanato
* Nacho Ruiz Capillas, por Siete mesas (de billar francés)

Mejor película de animación

* Azur y Asmar, de Michel Ocelot
* Betizu eta urrezko zintzarria, de Egoitz Rodríguez Olea
* En busca de la piedra mágica, de Lenard F. Krawinkel & Holger Tappe
* Nocturna, una aventura mágica, de Víctor Maldonado & Adriá García

Mejor película documental

* El productor, de Fernando Méndez-Leite
* Fados, de Carlos Saura
* Invisibles, de Isabel Coixet, Wim Wenders, Fernando León de Aranoa, Mariano Barroso & Javier Corcuera
* Lucio, de Aitor Arregui & José Mª Goenaga

Mejor película extranjera de habla hispana

* La edad de la peseta, de Pavel Giroud (Cuba)
* Mariposa negra, de Francisco J. Lombardi (Perú)
* Padre nuestro, de Rodrigo Sepúlveda (Chile)
* XXY, de Lucía Puenzo (Argentina)

Mejor cortometraje de ficción

* El pan nuestro, de Aitor Merino Unzueta
* Padam..., de José Manuel Carrasco Fuentes
* Paseo, de Arturo Ruiz Serrano
* Proverbio chino, de Javier San Román
* Salvador (Historia de un milagro cotidiano), de Abdelatif Abdeselam Hamed

Mejor cortometraje de animación

* Atención al cliente, de Marcos Valin & David Alonso
* El bufón y la infanta, de Juan Ramón Galiñanes García
* La flor más grande del mundo, de Juan Pablo Etcheverry
* Perpetuum mobile, de Raquel García-Ajofrin Virtus & Enrique García Rodríguez
* Tadeo Jones y el sótano maldito, de Enrique gato Borregán

Mejor cortometraje documental

* Carabanchel, un barrio de cine, de Juan Carlos Zambrana
* El anónimo Caronte, de Toni Bestard
* El hombre feliz, de Isabel Lucina Márquez
* Valkirias, de Eduardo Soler

Premio de honor

* Alfredo Landa

Estrellitas!!!

	A.	Pal
American Gangster		¸¸
Caramel	¸¸¸
Deseo, peligro	¸¸¸¸
En el valle de Elah
Expiación
Lejos de ella	¸¸
Los crímenes de Oxford		¸¸¸
Michael Clayton	¸¸	¸¸
Promesas del este	¸¸¸¸
Viaje a Darjeeling

Nuevo mundo

Nuevo mundo és la nova peli de Emanuele Crialese, el director de Respiro. No està de més començar mencionant el director perquè m'ha deixat bastant impressionat. Sobretot perquè Respiro diguem que no em va agradar gaire: abusava de l'exotisme de Sicília i dels paisatges bonics per camuflar tots els seus defectes i el seu abús dels mites mediterranis (sol infinit, vida sense cronòmetre, dones temperamentals, salvatgisme relatiu que fa que els seus habitants semblin més animals que persones). El pitjor és que sembla que va donar el pego perquè a tothom li encanta aquella peli. Una mica com la russa El regreso, que es va estrenar al mateix temps i que em va semblar la seva germana bessona, igual de superficial i pretenciosa, però això ho deixem per un altre dia.

Bé, Nuevo mundo també parla de mites, però de mites relacionats amb el continent americà. Amb el canvi de segle, una família siciliana, rural i analfabeta decideix deixar-ho tot i marxar a viure al Nou Món, atrets per la promesa d'una terra de l'abundància, on les pastanagues són gegants, on existeixen rius de llet i quan plou cauen diners. Però quan arriben allà res serà exactament com havien imaginat. L'encert és tractar aquest tema a través d'un estil oníric i molt exagerat, gairebé caricaturesc, però també compensat amb molta poesia i subtilesa. Podria carregar, però està tot tan ben mesurat que funciona a la perfecció. No us dono molts detalls, crec que val la pena veure-la i deixar-se sorprendre per les imatges i per com aquesta tria d'estil, que podria ser molt arriscada, et va convencent a mesura que avança.

El resultat és una peli sobre les relacions entre Europa i els EUA, sobre la formació del "nou món" i sobre els diferents nivells i orígens de la gent que hi va arribar al mateix temps. També sobre els mites, sobre la barreja d'importància i inutilitat que han tingut, tenen i tindran. Potser sense voler-ho, aquest Crialese fa una peli molt vinculada a la tradició nord-americana, en el sentit que té molts nivells de lectura paral·lels i que conté moltes paràboles evitant passar-se de pedant i intel·lectual, una característica freqüent en l'art made in USA. No es pot dir que no sigui una peli pretenciosa, però ho és amb bon gust i en la bona mesura.

El millor: Les imatges del nou continent imaginades pels protagonistes i en general la barreja de realitat i somni. I el títol en anglès i francès, Golden Door (i el que significa). El pitjor: La meva estimada Charlotte Gainsbourg, que no acaba d'enganxar. Tot i que és un personatge difícil, no sé quina actriu hagués anat millor. Altres pelis del director: Respiro. T'agradarà si NO et va agradar: Respiro.

Virgen a los 40

La determinació del títol d'una pel·lícula és d'una importància cabdal. Però tan, tan cabdal que encara no entenc com alguns directors i/o distribuïdors nacionals no es prenen el seu temps per pensar-ho bé. En el cas que ens ocupa, "Virgen a los 40" (!!!), per una vegada (excepcionalment), no es tracta d'una pifiada del distribuïdor espanyol sinó de la traducció literal del títol original, “The 40 Year Old Virgin” (2005).

El protagonista és l’humorista Steve Carell, que per aquí encara no és gaire conegut i del que la majoria hem vist la meravellosa “Little Miss Sunshine”. En aquesta pel·lícula (que no pel·liculeta...) interpretava al segon major expert en Proust dels Estats Units i tiet de la petita gran protagonista. Allà el seu registre era sobri, sense estridències, però amb una gran presència, seriosa, sarcàstica, intel·ligent (i amb una gran carrera final, inoblidable...).

El meu darrer descobriment, una de les millors sèries que he vist mai, “The Office”, m’ha fet redescobrir Carell (de la que també és productor). Allà interpreta el director del departament d’una empresa dedicada a la venta de paper. I aquest cop el seu registre és molt diferent. Es tracta d’una sèrie que originalmen anglesa i que presenta les situacions quotidianes (i no tant quotidianes) que es donen en una oficina. L’humor és negre i surrealista, els personatges extrems i molt autèntics, i la interpretació dels actors impressionant. Però bé, ja farem un especial dedicat a “The Office” a a(pal)abrando. Ara centrem-nos en Steve Carell (que també tindrà el seu especial) que interpreta un cap que vol ser divertit, que es pensa que ho és, que creu que cau bé als seus subordinats, que es pensa que té uns valors i uns principis ferms, i que en realitat, la paraula que millor el defineix és: patetisme. El cas és que, tornant al registre, aquest cop Carrell interpreta un personatge cridaner, “bromista”, que no para de fer imitacions i bromes estúpides, istriònic (tot i tenir moments – poquíssims - de certa sobrietat). Res a veure amb la solemnitat del Frank de “Little Miss Sunshine”.

“Virgen a los 40” és una pel·licula que com he dit al començament provoca un rebuig inicial pel títol. Com poden posar un títol que remet tant a “Dos colgaos muy fumaos” o “La vecina de al lado”? Mai, i dic mai, m’hagués apropat a una pel·lícula amb un títol tan horrorós com “Virgen a los 40” si no fos perquè el seu protagonista era Steve Carell. I ara s’enten (suposo) la meva llarga introducció dedicada a l’actor (que ja no és introducció sino desenvolupament...bé, no m’enrollo més).

En aquest cas també és coguionista. La pel·lícula (òbviament) explica la història d’Andy (Carell) que arribat als 40 encara no ha tingut cap experiència sexual. És una comèdia intel·ligent, amb bons diàlegs i situacions molt divertides i un final hilarant. Únic punt negatiu: li sobren uns 20 minutets). Un alicient a afegir és la protagonista femenina, la genial Catherine Keener que sempre il·lumina la pantalla amb el seu somriure tan generós i per la seva trajectòria dintre del cinema (diguem) no gaire comercial, afegeix valor a les pelis on apareix. Veient la pel·lícula vaig tenir sospites de connexions amb “The Office” per l’estil del diàleg, de les interpretacions, de l’aparició d’algun actor (com Mindy Kaling) (i fins i tot d’algunes de les situacions que es donen en l’àmbit laboral, que en aquest cas és una botiga d’electrodomèstics en un centre comercial).

Així doncs, a passar-ho bé, que riure és molt saludable!

El millor: indubtablement Steve Carell El pitjor: una certa reiteració durant la part mitja de la pel·lícula Altres pelis del director: és guionita de “Dick y Jane” que no està del tot malament per riure un diumenge per la tarda T’agradarà si t’agrada: evidentment, “The Office”

En la cuerda floja

Un biopic, és un biopic. I, com a tal ha de tenir uns elements que sempre, sempre, sempre, es repeteixen:
- un repàs al context de la època - que apareguin personatges importants del moment, a poder ser fàcils al reconeixement popular per no fer la cosa gaire complicada
- una infància i/o adolescència plena de moments destacats i/o traumàtics que marquin bé al personatge i que puguin relacionar-se posteriorment amb els aconteixements de la seva vida adulta
- un repàs a les relacions sentimentals - sense deixar ni una de banda - amb el desenvolupament aristotèlic: tot comença com una romàntica passió, es refreda, discusió i trencament
- elements de suport a una vida extrema: drogues, alcohol, sexe, infidelitats...

Doncs ja ho teniu tot. "En la cuerda floja" és un biopic. No cal afegir gaire més. I no us penseu que no m'ho vaig passar bé, si fins i tot va haver-hi cosetes que no estaven malament. Joaquin Phoenix que interpreta Johnny Cash i Reese Witherspoon (sobretot ella) estan molt bé, quan canten són creíbles i la direcció artística - sense ser original (qui pot ser-ho després de tantes pelis situades en aquella època) - és molt correcta i agradable. Fins i tot els protagonistes han aconseguit transmetre l'essència dels personatges reals - vegi's You Tube i Google Images -. Però els elements del biopic que he esmentat estan tots. Però tots tots. I la sensació de déja vu refreda tremendament la pel·lícula...El fet que Johny Cash no sigui un gran conegut per la majoria de nosaltres recolzat per la poca originalitat de la peli no ajuda a incrementar el meu entusiasme...

I consti que jo els biopics me'ls empasso tots! Ara tinc pendent "Bobby". Tindrà lloc una crítica a "És una pel·liculeta..."? O la seva categoria li permetrà entrar a formar part d' "A(pal)abrando"?

- Un fragment de "En la cuerda floja"
- Johny Cash i June Carter (els de debó)

Zodiac

Bravo David Fincher, per aquesta peli de la que m'esperava molt menys! Feia temps que no veia un thriller tan ben fet i tan sobri, sobretot quan el tema donava per molts excessos i pel sensacionalisme que veiem sempre...

Reconec que m'encanten les pelis amb periodistes a l'estil Todos los hombres del presidente, potser perquè retraten la professió amb un glamour que en realitat no té. A part, els jocs amb la llum, la banda sonora, el guió, el ritme (marcat per uns salts en el temps que al començament agobien però que acaben tenint sentit), l'esteticisme en la seva justa mesura: tot és perfecte. Només remarco algunes coses dels actors, que podrien haver estat més ben triats:

1. Jake Gyllenhaal o com s'escrigui serà molt guapo pero es tan expresivo como una lechuga. Se li perdona per ser ell però demanem públicament que deixi de repetir les mateixes cares de osito de peluche.

2. Robert Downey Jr comença a carregar una miqueta fent papers excèntrics o d'alcohòlic perdut o totes dues coses alhora. Sincerament, me'l crec més quan fa de novio d'Ally McBeal tot i la seva biografia.

3. Grande el meu admirat doctor Green de Urgencias, que estava injustament desaparegut. Llàstima que el seu personatge sigui definit pel seu interès pel sushi, un d'aquests recursos que el cine americà utilitza per donar informació sobre els secundaris que em posen NEGRE. Per sort és una excepció en aquesta peli: en tots els altres casos han evitat fer el mateix.

Bueno, en resum, que m'ha encantat contra pronòstic, tot i que reconec que vaig tornar a casa una mica cagat.

El millor: El director, uno de los grandes. El pitjor: Que tornes a casa amb la paranoia de que la iaia que seu davant teu al metro és una assassina en sèrie. Altres pelis del director: Seven, El club de la lucha.