En la cuerda floja

Un biopic, és un biopic. I, com a tal ha de tenir uns elements que sempre, sempre, sempre, es repeteixen:
- un repàs al context de la època - que apareguin personatges importants del moment, a poder ser fàcils al reconeixement popular per no fer la cosa gaire complicada
- una infància i/o adolescència plena de moments destacats i/o traumàtics que marquin bé al personatge i que puguin relacionar-se posteriorment amb els aconteixements de la seva vida adulta
- un repàs a les relacions sentimentals - sense deixar ni una de banda - amb el desenvolupament aristotèlic: tot comença com una romàntica passió, es refreda, discusió i trencament
- elements de suport a una vida extrema: drogues, alcohol, sexe, infidelitats...

Doncs ja ho teniu tot. "En la cuerda floja" és un biopic. No cal afegir gaire més. I no us penseu que no m'ho vaig passar bé, si fins i tot va haver-hi cosetes que no estaven malament. Joaquin Phoenix que interpreta Johnny Cash i Reese Witherspoon (sobretot ella) estan molt bé, quan canten són creíbles i la direcció artística - sense ser original (qui pot ser-ho després de tantes pelis situades en aquella època) - és molt correcta i agradable. Fins i tot els protagonistes han aconseguit transmetre l'essència dels personatges reals - vegi's You Tube i Google Images -. Però els elements del biopic que he esmentat estan tots. Però tots tots. I la sensació de déja vu refreda tremendament la pel·lícula...El fet que Johny Cash no sigui un gran conegut per la majoria de nosaltres recolzat per la poca originalitat de la peli no ajuda a incrementar el meu entusiasme...

I consti que jo els biopics me'ls empasso tots! Ara tinc pendent "Bobby". Tindrà lloc una crítica a "És una pel·liculeta..."? O la seva categoria li permetrà entrar a formar part d' "A(pal)abrando"?

- Un fragment de "En la cuerda floja"
- Johny Cash i June Carter (els de debó)

Zodiac

Bravo David Fincher, per aquesta peli de la que m'esperava molt menys! Feia temps que no veia un thriller tan ben fet i tan sobri, sobretot quan el tema donava per molts excessos i pel sensacionalisme que veiem sempre...

Reconec que m'encanten les pelis amb periodistes a l'estil Todos los hombres del presidente, potser perquè retraten la professió amb un glamour que en realitat no té. A part, els jocs amb la llum, la banda sonora, el guió, el ritme (marcat per uns salts en el temps que al començament agobien però que acaben tenint sentit), l'esteticisme en la seva justa mesura: tot és perfecte. Només remarco algunes coses dels actors, que podrien haver estat més ben triats:

1. Jake Gyllenhaal o com s'escrigui serà molt guapo pero es tan expresivo como una lechuga. Se li perdona per ser ell però demanem públicament que deixi de repetir les mateixes cares de osito de peluche.

2. Robert Downey Jr comença a carregar una miqueta fent papers excèntrics o d'alcohòlic perdut o totes dues coses alhora. Sincerament, me'l crec més quan fa de novio d'Ally McBeal tot i la seva biografia.

3. Grande el meu admirat doctor Green de Urgencias, que estava injustament desaparegut. Llàstima que el seu personatge sigui definit pel seu interès pel sushi, un d'aquests recursos que el cine americà utilitza per donar informació sobre els secundaris que em posen NEGRE. Per sort és una excepció en aquesta peli: en tots els altres casos han evitat fer el mateix.

Bueno, en resum, que m'ha encantat contra pronòstic, tot i que reconec que vaig tornar a casa una mica cagat.

El millor: El director, uno de los grandes. El pitjor: Que tornes a casa amb la paranoia de que la iaia que seu davant teu al metro és una assassina en sèrie. Altres pelis del director: Seven, El club de la lucha.